Llegia dijous a El Pais.com la següent notícia:
PSOE e IU desbloquean la Ley de la Memoria Histórica al acordar la ilegitimidad de la justicia franquista. El proyecto legislativo eliminará la figura del comité de notables para rehabilitar el buen nombre de las víctimas, y condenará de forma expresa la dictadura.
I vaig pensar: mira qué bé! Per fi, ja era hora de que les víctimes de la represió franquista veiessin rehabilitat el seu nom i la seva dignitat, que es va emportar per davant la revenja assassina dels que van guanyar la guerra…
[@more@]
Se'ns ha dit que de víctimes van haver-hi als dos bàndols i que, per tant, no convé obrir la ferida que es va tancar durant la transició. Però jo discrepo: perquè si bé és cert que durant la guerra va haver-hi víctimes als dos bàndols, després de la guerra i durant els 40 anys que va durar la dictadura només les hi va haver en un d'ells; i perquè, a més, a les víctimes que van caure durant la guerra al bàndols dels vencedors ni va fer falta rehabilitar-les en el seu honor, doncs mai el van perdre: fins i tot tenen un monument, el Valle de los Caídos, construit pels vençuts i humiliats a major glòria de la dictadura i dels que es van aixecar en armes contra la democràcia de la República, amb tots els defectes que se li vulguin atribuir.
Mentre qe les víctimes d'un dels bàndols van quedar oblidades a les cunetes, les víctimes de l'altre tenen monuments que les dignifiquen, construits pels que van perdre la guerra defensant la legalitat vigent. Mentre que les víctimes del bàndol dels vencedors van ser tractades amb honors d'herois caiguts per la pàtria, les víctimes del bàndol dels vençuts van ser humiliades i vetjades, i les seves famílies castigades pel crim de ser "rojos", "ateos" o totes dues coses alhora.
Ja anava sent hora d'acabar amb aquesta sagnant situació, que s'ha perllongat massa temps després de la trasició. Perdó no vol dir oblit (i això tot suposant que tots tinguem dret a perdonar als assassins én nom de les víctimes que ja no poden fer-ho), i el poble que oblida el seu passat està condemnat a repetir-ho.
Aquesta discriminació entre unes víctimes i altres, entre les víctimes dels vencedors i les víctimes dels vençuts; no entre víctimes bones i dolentes com diu el PP, sino entre víctimes que van tenir reconeixement i honors, i víctimes que van patir humiliació i oblit, és lo que la Ley de la Memoria Historia havia de superar, un projecte de lley que, per primera vegada i ara sí, havia de posar al mateix nivell a les víctimes i als assassins; pretenia possar al mateix nivell als que es van aixecar en armes contra la democràcia i els que la van defensar. La Transició no va fer això: durant la transició no es va possar a totes les víctimes al mateix nivell, no van rebre totes el mateix reconeixement, sino que es va pretendre que els humiliats oblidesin i perdonesin a uns botxins que no van demanar perdó ni van demostrar penediment. Ara sí, amb aquest projecte de llei, es pretenia posar d'una vegada a totes les víctimes al mateix nivell, reconeixent el mèrit a aquells als quals se'ls va negar sistemàticament durant 40 anys, retornant l'honor i l'orgull als humiliats; només d'aquesta manera es podríen possar totes les víctimes al mateix nivell i no haurien víctimes "bones i dolentes".
Però encara hi ha més. Perquè durant els 40 anys de dictadura il·legal construida a tras haver destruit per la força de les armes la democràcia vigent, el franquisme no es va dedicar únicament a censurar i humiliar. A més es va permetre jutjar i condemnar en judicis sumarísims. I aquestes condemnes no van ser reparades durant la Transició. Als responsables no se'ls va demanar comptes pels seus actes, però les víctimes agraviades així es van quedar i no'ls va reparar per les sentències condemnatòries que havien patit. Molts esperàvem que aquesta Ley de la Memoria Histórica serveixi, entre d'altres coses, per corregir aquesta mancança de la nostra "modèlica" Transició i rehabilitar elnom dels condemnats pel franquisme en judicis sumarísims. No ha estat així. La Ley de la Memoria Histórica es queda en la definició d'ilegítima, que no il·legal d'aquestes condemnes fruit de la revenja d'un règim del tot il·legal. No n'hi ha prou.
Pretendre que es neteji el bon nom dels condemnats en judicis sumarísims pels servidors d'un règim il·legal no és tenir ànim de revenja: revenja va ser condemnar-los en el seu moment com a enemics al règim golpista, i rehabilitar-los ara no és prendre's revenja, sino un acte de justícia.
El règim franquista no només va ser il·legítim, sino il·legal. I els condemnats per una justícia que no es mereix aquest nom es mereixen que el seu nom quedi net. Una llàstima que ens hàgim quedat a mig camí per no tenir prou decència i el valor suficient com per reconèixer-los aquest dret. Hauríem d'aprendre molt de tots els que van donar la seva llibertat i la seva vida per la democràcia. Com els fills desagraïts que no saben reconèixer tot el que els seus pares han fet per ells.
No obstant això, la Ley Orgánica del Transporte Terrestre de 1987 questionava l'exclusivitat d'aquesta competència, i una sèrie de denúncies creuades entre el Govern central i el Govern de la Generalitat sobre invasió de competències va acabar donat-li la raó a la Generalitat de Catalunya en una sentència del Tribunal Constitucional del 27 de juny del 2006.
